TORNADA PER CASUALITAT

"Quan coneixes a algú sempre et quedarà la primera impresió que perceps d'ella marcada en la memòria, si és un friqui, si té merda a les ungles, si li put l'alé o si té unes tetes espatarrants. Amb el pas del temps, i si segueixes tenint-hi relació, aniràs afegint valors que et permetran conèixer millor a aquesta persona." 
Aquestes línies les vaig escriure ara fa onze anys i mai van ser publicades. Van quedar arraconades en aquest blog al igual que el seu continent. Intentant trobar la manera d'arreglar un problema amb Google m'he topat de nou amb ell, i he pensat: "Per què no tornar a escriure les meves merdes, sobretot ara que estem confinats a casa de fa 18 dies i tinc temps per rumiar?" I és que sí, que tal com patiu tots, estem obligats a quedar-nos a casa per la pandèmia del Covid-19, altrament anomenat coronavirus. Un virus que no se sap ben bé d'on ha eixit però que ens està donant pel rulé arreu del món. (Aprofito per enviar un missatge als "jipis antivacunes": Ei, si estem així per un virus que no té vacuna, imagineu-vos sense cap vacuna com estariem, il·luminats).  El cas és que no vull centrar-me en els debats de cunyats sobre si els polítics estan a l'alçada, si els han tangat amb les mascaretes, si homologuen o no respiradors, si tenim tota l'informació o ens prenen el pèl, si etc etc..., ni en totes les noticies que ens arriven terra, mar i aire. El que vull fer es fagocitar com un leucocit tot el que tinc al meu voltant i retornar-ho a l'humanitat en forma de mandonguilla farcida de retalls de realitat i salsejada amb ironia, mala llet i certa ingenuitat, si m'ho permeteu. I és aquí on torno a agafar les regnes d'aquest fulletó digital sense volta ni solta i m'explaio amb vostés.
Han passat 11 anys sense recordar ni tant sóls l'existència del "584o dies". Onze anys amb un munt de vivències de tots els colors i sabors. Amb canvis, comiats, mudances, retrobaments, nous arrelaments i noves vides. Onze anys en els que la panxa ha crescut però les canes encara es resisteixen  a aparèixer, on el meu entorn i la meva vida s' han modificat, evolucionat i adaptat. Temps de sobres per acumular experiències. Però una cosa es manté intacta: la quantitat de gilipolles al món segueix sent altíssima. T'els pots trobar a la benzinera, a la cua del pa o a l'ascensor. Entre els companys de feina o de classe, a la perruqueria, al club de swingers o al mirall del teu bany cada matí quan t'alces. I és que, no ens enganyem, nosaltres mateixos pertanyem al club del gilipolles. I per mèrits propis. I si no, penseu en els darrers dies que esteu tancats a casa. Quants cops heu reenviat per whatsapp tot el que us ha arrivat del Covid-19?? Quants cops, com petits borregos, heu seguit iniciatives que en d' altres circumstàncies no haguèreu ni llegit? Quants cops heu sortit al balcó a aplaudir i cantar el "Resistiré" del Duo Dinámico, quan la bona és la de Barón Rojo ( https://www.youtube.com/watch?v=g6HolknMwIQ )?? Tot això ens converteix en gilipolles d'estar per casa, gilipolles mundans, gilipolles amateurs, però gilipolles igualment. Feta la broma, permeteu-me incidir en aquest aspecte. Si bé la majoria no ho som pas, en el sentit més pejoratiu del terme, el fet de seguir les mases ens torna gilipolles, ja que ens permet deixar-nos anar durant una estona de la responsabilitat de pendre decissions constanment sobre els nostres actes. La naturalessa humana és de per sí gregària i tendeix sempre a acceptar el grup davant l'individu. El fet de deixar-se dur per la corrent ens allibera de pensar, de pendre part conscientment i d' obviar per uns instants la nostra realitat. Per això des d'aquí vull fer, encara que sigui temporalment, una lloança als gilipolles i al gilipollisme entés com la válvula d'escapament que ens permeti oxigenar els nostres caps i ens faci retornar de peus a terra per reconèixer les coses importants. I tranquils, que si enceneu la tele, de gilipolles professionals el mon n'està ple.

Salut i força

5840 dies, un any i una setmana

Ja fa un any de la creació d'aquest blog i com be deia en la primera entrada segueixo sense saber perque el vaig obrir. Però d'una cosa si que estic del tot segur i és que enguany el passat dimarts 13, penosa coincidència, va seguir sent un dia de malaestrugansa, de record imborrables, dolorosos com cap... Et trobo a faltar...

CREU DE SANT JORDI PER A PEP GUARDIOLA

Pep Guardiola i Sala ( Santpedor 18 de Gener de 1971) Aquest home mereix que enguany li donin la creu de Sant Jordi per tot el que ha fet per Catalunya. Ens ha tret de les misèries i les penes de l'atur, la grip dels porcs, la recessió econòmica, el culebrot de l'estatut, les baralles polítiques, el tri-partit, etc... Els catalans estem enmirallats en el joc d'un equip de somni. Ja ens han donat tantes vegades pel rulé que ara que tenim vaselina ens la bebem a glops que ens regalimen per la comiura dels llavis, abraonant-nos com a bèsties assedegades. Celebrem un triomf important com si fos una final, i per què? Doncs perque portem anys fent el pallús davant el món, i ara que tenim equip i collons ens agrada de lluïr (la part més animal dela nostra idiosincràsia culé i personal) Siguem conscients del que tenim, gaudi'm-ho i cridem fins quedar-nos afònics VISCA EL BARÇA!!!!!!!, VISCA EL BARÇA DEL PITET!!!! El Barça que ens fa caure la baba i que posa de mala bava als rivals, el Barça que ens aixeca del seient, el Braça que ens provoca trempera i priapisme, el Barça del 2-6, el Barça del chorreo...
Montilla a veure si t'estires i fas alguna cosa be...Creu de Sant Jordi pel Pep... JA!!!!!!!!!!!

Senyors, a fer la mà.

CIAO PEPE...

Avui s'ha mort Pepe Rubianes.

Un bufó que amb les seves paraules escampava arreu el que molts pensavem però no deiem, el que molts sentiem però només en privat. Un personatge molts cops menyspreat per una part de la societat ancorada a la dreta més rància o a l'esquerra més reaccionaria, criticat fins a la sacietat per uns quants (segons on, uns molts) que no tenen gens de sentit de l'humor, petrificats en una idea de "unidad en el destino universal". Un actoràs de cap a peus, un senyor galaico-català que havia nascut a Galícia però no havia viscut gairebé mai allí i vivia a Catalunya encara que no havia nascut mai aquí. Des d'aquí un merescut aplaudiment i un : Pepe dales caña a los angelitos y los santos que el cielo puede ser muy aburrido"

Senyors, a fer la mà...

ANEU A CAGAR AGAFADETS DE LA MA!!!

Ja fa dies que porto la mosca darrera l'orella. Els bancs diuen que no tenen "cuartos"per tornar als seus clients els diners que els reclamen (legítimament seus), però per una altra banda mostren resultats amb "creixement negatiu", és a dir que tenien previst guanyar deu i només han guanyat nou... Els polítics ( a sí??? ) del PP es veuen esquitxats per la merda de la corrupció, la falta d'idees i el "casposisme" postfeixista que els envolta... La justícia està divida entre els jutges que demanen millores laborals fent vaga, els que consideren que la vaga no s'ha de fer i el ministre ( ara ja exministre ) caçador sense llicència (com alguns ciclomotors de la ciutat que també disparen contra les orelles dels demés) que es podria fotre l'escopeta on tots esteu pensant... A tot aixó s'ha d'afegir la crisi amb totes les seves variants (atur, prèstecs congelats, ERO's...), les mentides del pinotxo ZP, la pàtina casposa d'alguns dirigents d'ERC (quina desil·lusió nens!!!), les propostes vacues de CiU encallats en el seu propi tête de force per manar a la poltrona, els verds que des que han tocat poder han deixat els enciams i han agafat la porra (Saura qui t'ha vist...), els jueus matant moros, els moros disparant míssils als jueus, els xinos reprimint als tibetans, la fam, la guerra, la miseria i la injustícia a l'Àfrica, els ianquis que han canviat de presi (ens l'han canviat a tots) i ara tenen trempera matinera, els manguis de l'Sgae que no ens deixen baixar a gust cosetes de la xarxa, els pedòfils, els cabrons que maten les seves dones, la merda que surt per la tele en horari infantil, que està més protegida la porteria del Barça amb el Pinto que un nen de cinc o sis anys davant la tele, menys campanyes antidroga i més encular als cabrons que volen desfer els nostres cervells, el glamour dels Òscars (me la sua Pelopene), i més purria de la mateixa clase... Per tot això i molt més jo us dic
ANEU TOTS A CAGAR...
He dit

Senyors, a fer la mà.

MY JETA (1)

Facebook, aquest enorme sac on la majoria deixem una part del nostre temps ben bé sense saber perque. Sense pensar-t'ho et conectes un dia a aquesta "xarxa social" per curiositat i acabes jugant a gilipollades, afegint com a amic al sodomita del tercer amb el que no vols pujar a l'ascensor, unint-te a un grup de "testigos del macramé del advenimiento del septimo dia a la hora de la siesta" o retrobant gent que fa vint-i-cinc anys que van deixar de caminar al teu costat. Els humans som la hostia, ens pasem anys sense saber res d'algú i de cop , a través d'una maquineta, ens idiotitzem parlant amb gent de la que sempre t'havia suat saber-ne res més. Perdem el sentit del ridícul penjant fotos nostres fent el gilipolles, ens postulem com a defensors de causes com "me gusta estar en la orilla y comerte la pepitilla" o "seguro que encuentro 1.000 guarros con frenazo en los gallumbos" o "yo tambien me huelo las manos después de rascarme el ojo de sauron". També podem xafardejar una mica en la vida dels nostres "amics" afegits, llegir els seus murs, veure les seves fotos, clicar els seus enllaços... La portera que tots tenim dins pot sortir lliurement, sense por, a pit descobert enmig de la seguretat que ens proporciona la nostra soletat, podem desfermar la bèstia..
Realment no tenim altra cosa fer? Necesitem al·lienar-nos d'alguna manera i la pantalla que ens aboca a internet ens permet fer-ho desde casa, en pijama i tirant-nos un pet si ens ve de gust (i ens deixen)... Benvuinguts a l'era feisbuc ( o com fer amics sense pagar...)

I ara us deixo que són les 0:45 i he de llegir més de vint entrades al meu mur

Senyors, a fer la mà...

INICIS

Encara no sé perque he obert un blog sino en tinc cap necesitat. Potser per poder abocar tot alló que no puc en la meva realitat quotidiana. El títol??? Simplement són setze anys...

Avui ha despertat un cuc que dormia dins meu, un cuc latent, roent, rossegador, un cuc dels que van corcant per dins, com els cucs que tenien els bolets que he netejat fa unes hores amb la meva filla i que hem collit, caçat, arreplegat aquest mateix matí al Berguedà.


No tothom som com semblem ni mantenim una façana indestructible. No tots volem anar de la ma d'algú altre. No tots plorem amb la mateixa facilitat. No tots estem del tot segurs. No tots som com volem. Avui fa setze anys. Ja n'hi ha prou d'aquest color...